A finals d’aquest febrer farà un any de l’inici de la guerra entre Rússia i Ucraïna, un conflicte que no sembla que tingui una fi gaire pròxima. Per què va començar? Com ha influït en la nostra economia i en el nostre dia a dia? Quins prejudicis envers els russos ha fet aflorar el conflicte? En la segona conversa de l’XI Setmana dels Rahola va venir el convidat ideal per tractar aquestes qüestions: Manel Alías, periodista corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio durant vuit anys a Rússia i enviat especial per cobrir la invasió russa d’Ucraïna.
Alías ha estat guardonat recentment amb el Premi Nacional de Periodisme per la seva feina, marcada per l’honestedat i la valentia. «Un periodisme d’autor amb una mirada pròpia, que va a buscar la veu dels que pateixen, i que narra els fets amb una intensitat i una sensibilitat extraordinàries», afirmava Marta Costa-Pau, la periodista que va conduir la conversa.
Alías va començar explicant els seus inicis com a corresponsal a Rússia. En un exercici de sinceritat, el periodista va confessar que Rússia no havia estat mai una destinació que l’interessés. «A Rússia, ni de broma», va ser el primer que va pensar quan va sortir la plaça la tardor del 2014. Poc s’imaginava que seria el seu destí els propers vuit anys de carrera periodística. Les ganes d’un canvi d’aires i la seva intuïció van ser els motors que el van fer marxar cap a Moscou malgrat no saber rus i conèixer ben poc de la seva cultura: «Això va ser tal com és i com no hauria de ser», confessava rient Alías. Però potser va ser la manera idònia d’anar-hi, sense idees preconcebudes. «A mi m’agrada voltar pel món sense gaires prejudicis ni gaires apriorismes», afirmava el periodista.
Durant tota la conversa, Alías va mostrar que els seus coneixements de la política, la societat i la cultura russes eren extensos i guanyats amb experiències reals. El periodista va apuntar en diverses ocasions que des d’Occident «mal coneixem profundament» el país a causa dels prejudicis negatius que en tenim. «M’agrada molt arribar a un lloc amb la ment bastant neta», afirmava Alías.
Malgrat tot, ser periodista aquí i ser-ho allà són dos mons diferents. Alías va explicar que els anys de professió a Catalunya l’havien acostumat a tenir un accés directe a la informació oficial dels òrgans polítics que a Moscou no tenia: «A Rússia trucava al Kremlin i reien. És una manera molt diferent de treballar. Aquí el polític acaba tement el periodista i a Rússia és al revés, el periodista tem el polític perquè depèn de què escriguis te la jugues molt fort». Aquesta dificultat per accedir a fonts oficials i fiables va fer que Alías acabés creant una xarxa de contactes, coneguts i amics al seu voltant, que li ha servit com a font fiable i connectada directament a la realitat. Malgrat tot, Alías mai es posa la medalla de valentia: «Referir-me al conflicte com a “guerra” no és cap acte heroic; jo havia calculat que dient-ho no em passaria res. Soc massa petit com perquè els molesti el que dic».
Des d’Occident tenim prejudicis que s’haurien de revisar. Tot i això, la societat russa és molt diferent de la nostra. El poble rus ha patit molt i mai s’ha pogut expressar lliurement i, per això, sota un poder dictatorial, encara que passin coses grosses, la gent no sap quines són les seves armes. «La població russa ha anat renunciant als seus drets i sembla que estigui destinada al dolor, a patir. I això és molt dur», afirmava Alías. Aquesta condició ha marcat el tarannà de la població russa, fent que valorin les estones tranquil·les o un dia assolellat. «Estan molt més ben preparats per als dies dolents o per a les males notícies que nosaltres», explicava el periodista.
La societat russa no ho ha tingut mai fàcil. Ja abans de la guerra gairebé no es podia protestar i amb l’inici del conflicte la situació ha empitjorat: qui protesta va a la presó. I protestar vol dir defensar qualsevol missatge pacifista. «La repressió de les manifestacions a Rússia és brutal i molt efectiva», explicava Alías. «El dret a manifestar-se no existeix a Rússia. Això fa que des d’aquí ens costi molt llegir què està passant a Rússia i com es comporta la població», apuntava el periodista. La situació és tan extrema que, quan en esclatar la guerra Alías va enviar un missatge des d’aquí a un conegut seu rus per saber com estava, aquest li va respondre: «Per telèfon no». «Ens costa tant llegir què està passant realment a Rússia que fa que moltes de les preguntes que ens fem des d’aquí ja estiguin mal plantejades», explicava Alías.
Poc després de tornar a Barcelona va començar la guerra. Alías va fer ràpid les maletes per enfrontar-se a una situació molt més complexa i perillosa, on veuria la mort de prop i amb la qual sabia que faria patir amics i família: «Arriba un punt que et sents malament. Per fer un reportatge puc deixar un nen de tres anys sense pare», confessava. Segons Alías, va ser qüestió d’atzar que fos al rovell de l’ou quan va esclatar la guerra i quan Putin anunciava els referèndums d’annexió el setembre passat: «El mèrit va ser ser-hi». Ser al lloc adequat en el moment adequat.
I per què va començar la guerra? «La resposta clara, no la sabem», confessava Alías. Putin és molt poderós, explica poc i és capaç de qualsevol cosa. Per entendre i comunicar una guerra és important tenir clars els discursos que s’articulen al seu voltant. Alías va explicar que la propaganda del Kremlin ha sigut i és una arma molt potent per introduir expressions com «desnazificar Ucraïna» al llenguatge diari. El periodista també és crític amb la cobertura internacional del conflicte: «El perill que veig als mitjans és el de convertir la guerra en un decorat espectacular. Perquè no ho és. És un lloc fosc i terrible», afirmava Alías.
Amb la conversa, va fer-se evident la importància de la tasca del corresponsal, sobretot en un país com Rússia, per les atrocitats que es cometen en un context bèl·lic i per tots els prejudicis que tenim des de fora. «Si tot i saber que a les guerres tard o d’hora hi entraran els periodistes i les càmeres, veiem les bestieses que veiem, què s’arribaria a fer si no hi hagués periodisme?», va preguntar-se Alías.