Pocs periodistes gaudeixen tant de l’ofici i el reivindiquen com ho fa ell. En un moment de bombardeig de pescaclics, sensacionalisme i manipulació, escoltar Ramon Besa (Perafita, 1958) és una alenada d’aire fresc. El seu llenguatge directe, sense dreceres, falca un discurs que reivindica el periodisme clàssic, el que trepitja el territori i va fins al rovell de l’ou per contrastar una informació. Un periodisme cada dia més abduït per les noves dinàmiques de la professió, entregades a la immediatesa i les audiències.
Quan parla, ho fa amb la mateixa convicció que devia tenir per abdicar de la seva vida a pagès i aventurar-se, de ben jove, a marxar a menjar-se el món davant la mirada entre resignada i incrèdula dels seus pares, que no acabaven de veure clar si realment es guanyaria la vida a vint-i-cinc pessetes la notícia. La seva obstinació i perseverança, però, li van donar la raó i han convertit el periodista d’El País i Premi Nacional de Periodisme en una veu de referència del món periodístic a casa nostra, com ha posat en relleu aquest dilluns en una conversa amb el també periodista Xevi Masachs que ha servit per obrir la XII Setmana dels Rahola.
Besa viu el moment actual com una intersecció on conflueixen els abanderats del periodisme vocacional i les noves generacions, temptades per pràctiques que acaben banalitzant l’ofici i li fan perdre credibilitat: «El grau s’ha menjat l’ofici. L’era digital ens ha portat a un nou escenari en què no hi ha temps de digerir la informació. Cal reformular la docència i invertir-hi». I, en aquest sentit, ha subratllat la necessitat que els professionals adquireixin bones praxis per saber gestionar la informació i diferenciar les fonts fiables de les tòxiques: «No es pot dir o escriure tot el que et ve al cap. Recomanaria a tota la gent que es vol dedicar al periodisme que passin una temporada a la premsa de proximitat com vaig fer jo [a El 9 Nou]. No hi ha un millor màster possible».
Però tots aquests professionals, de llarga trajectòria o més novells, viuen immersos en un canvi de paradigma global que està transformant la indústria de la comunicació. «Les notícies ja no van de fora del mitjà cap a dins, sinó de dins del mitjà cap a fora en funció de l’audiència. El canvi de model de consum i de negoci ha canviat el model de producció periodística i les redaccions ja no existeixen», ha alertat. De fet, li ve urticària quan sent a parlar del teletreball i està convençut que el caliu de les redaccions aportava un esperit crític, una tensió informativa i un sentit identitari que ara està en risc de perdre’s.
Té clar que va a contracorrent, però deslliga totalment l’audiència de l’èxit: «Fer periodisme és apropar-se als fets, donar valor a la informació. Però cada cop n’estem més lluny, sempre opinant i especulant sense prou coneixement o amb píndoles breus i de consum ràpid». «Un tuit no substitueix una notícia ni un reportatge. No estic en contra de les xarxes socials, però sí que estic en contra que la gent només s’informi a través d’elles. Hem d’aconseguir que la gent torni a tenir necessitat d’informar-se a través del periodisme», ha reblat Ramon Besa.
La fórmula per invertir la inèrcia passa per oferir «coses més atractives», si bé s’ha de tenir en compte que el consumidor té actualment un perfil diferent d’anys enrere. Ja no es limita a consumir perquè vol saber què passa al seu entorn: «Avui ja no vol saber, sinó que li donin la raó i, si no l’hi dones, creu que l’enganyes. I aquest no ha de ser el camí: necessitem pensar, no simplement consumir».
«El fenomen del Girona ha fet mal al Barça»
Era inevitable que la conversa derivés, tard o d’hora, al terreny futbolístic, l’hàbitat més genuí de Ramon Besa. I, en concret, al Girona FC, que està fent enguany una temporada espectacular: «A la ciutat, aquest èxit del futbol ha arribat de més a més. Ja hi havia una massa fidel i recompensada. Però aquest any tot ha quadrat: el múscul financer provinent del [Manchester] City, la continuïtat i un equip d’autor, personificat en la figura de Míchel. És un element que contribueix a donar més cohesió a la ciutat».
Tant és així que, segons el parer del periodista, el Girona ha estat capaç d’erosionar un club de la dimensió del Barça: «Li ha fet mal, sobretot per la seva credibilitat futbolística. És un goig veure jugar el Girona i, gràcies també als seus grans resultats, ha estat capaç de treure el cap mediàticament a l’àmbit estatal, que monopolitzen el Madrid i el Barça».
Una lliçó magistral, punyent, que ha acabat amb una forta ovació del públic que omplia l’aula magna de la Casa de Cultura de la Diputació de Girona i amb una sentència final: «Soc crític, però he gaudit com mai fent la meva feina». Es nota. En cada article, en cada frase, en cada expressió.