Skip to main content

Des de fa més de tres dècades, entra a les nostres llars per la petita pantalla per transmetre’ns la predicció meteorològica amb pèls i senyals i amb un estil molt personal. Però Tomàs Molina (Badalona, 1963) no és només un dels «homes del temps» més carismàtics de Catalunya. Les seves inquietuds i coneixements l’han portat també a erigir-se en una veu de referència sobre el canvi climàtic a casa nostra. D’una forma distesa i pedagògica, ho ha posat de manifest aquest dissabte, en una conversa amb la periodista Cristina Valentí, dins la X Setmana dels Rahola.

Com a punt de partida, Molina ha recalcat que la tendència humana a qualsevol canvi abrupte és posar-se a la defensiva: negar-ho i esperar que tot s’arregli. I això, segons el seu parer, és un error: «De vegades, ens esperem tant a actuar que l’efecte de les coses ja és inevitable. Va passar amb la covid-19 i també, tot i que més a poc a poc, amb el canvi climàtic». En tot cas, ha posat l’èmfasi en el fet que els científics «no ho saben sempre tot», sinó que també es requereixen processos per tractar i madurar la informació i extreure’n conclusions categòriques.

I ha estirat aquest fil, fent gala en tot moment de les seves habilitats comunicatives: «Només fa trenta anys que parlem de canvi climàtic. El primer informe de l’IPCC [Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic] va publicar-se el 1990, però no va ser fins al quart, el 2014, quan es va parlar amb certesa del canvi climàtic i de tots els efectes que comportava per al planeta. Avui dia, en el món de la ciència, ja no queda ningú que negui el canvi climàtic».

En els temps que corren, és tan important el què com el com a l’hora d’articular la informació des dels mitjans de comunicació perquè la societat és modulable: «En el cas del canvi climàtic, cal fer-ho sense alarmismes, de manera senzilla i amb missatges que no espantin per evitar la negació. Tenir la població permanentment enfadada o alarmada és contraproduent i insostenible en l’àmbit comunicatiu. Se’t pot girar en contra». I, en aquest punt, ha aportat un matís sociològic gens anecdòtic: «Creure o no creure en el canvi climàtic té més a veure amb el nivell social i cultural d’una persona que no pas amb el fet de ser de dretes o d’esquerres».

El també ambaixador del Pacte Europeu pel Clima de la Comissió Europea ha reivindicat la pausa i la reflexió que permet la premsa escrita davant la immediatesa i la volatilitat que impera en la informació. De fet, en l’actualitat, ell està cuinant a foc lent la tesi doctoral sobre comunicació del canvi climàtic: «L’objectiu és acabar-la abans de fer-ne seixanta», ha proclamat, somrient.

 

«No hi haurà neu als Pirineus el 2030»

Tomàs Molina ha estat clar i taxatiu en qualsevol tema que se li ha plantejat, també en els punyents i d’actualitat. «No soc militant de res», ha repetit en més d’una ocasió. Un d’ells, la candidatura que pretén portar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 a Catalunya: «No hi haurà neu als Pirineus el 2030, així de clar. Només es podrà trobar neu per sobre dels 1.900 metres. Ara bé, també es poden fer els Jocs amb neu artificial, com han fet ara a Pequín. Cal posar sobre la balança, a qui correspongui, si compensa el consum d’energia que suposarien amb la promoció econòmica i la creació de noves infraestructures. Però fer-se es poden fer».

I no ha fugit d’estudi quan se li ha preguntat per la possibilitat de construir un parc eòlic marí a la zona alt-empordanesa de la Costa Brava: «Quant més a prop tinguem l’origen de l’energia, millor. Si no volem dependre de fora [del gas d’Algèria, per exemple], hem de començar a produir aquí. Necessitem energia de molins de vent i cal posar-los on fa vent». Entén la desafecció del territori davant aquest i altres projectes que impedirien preservar el paisatge tal com l’hem conegut sempre. «Però de miracles, no se’n poden fer», hi ha afegit, abans de vaticinar un estiu de fortes sequeres com la del 2008 i un risc altíssim d’incendis importants.

Molina tampoc ha escatimat crítiques cap a les bateries dels cotxes elèctrics: «No hi ha res pitjor al món; tenen vint anys de vida, com a màxim», i ha augurat que les piles d’hidrogen, que es produirien a les benzineres, seran les que imperaran en el futur, a partir del 2030. En aquesta línia, ha lamentat que no s’hagi pogut trobar una alternativa a l’energia nuclear, ara «energia verda i necessària» segons els darrers dictàmens de la Comissió Europea. Sense eufemismes i amb rotunditat. Com en tota l’hora i mitja de conversa.

 

Vídeo de la conversa : Setmana dels Rahola 2022. Conversa amb Tomàs Molina