Sense ni adonar-nos-en, cada dia afrontem incomptables decisions que marquen la nostra quotidianitat: el jersei blau o la camisa groga? Anar al cinema o sortir a córrer? Passar per un carrer o escollir l’altre? I, de totes aquestes dicotomies, les que estan relacionades amb la comunicació influeixen de manera cabdal en la nostra manera de veure el món: quin informatiu mirem? Quina emissora de ràdio sintonitzem? Som més de periodistes o d’influencers? Informació o entreteniment? Mitjans tradicionals o xarxes socials? Immediatesa o reflexió?
Aquestes petites eleccions s’integren dins d’una confrontació informativa més àmplia que ja fa temps que ens envolta. Notícies presentades de manera tan diferent que ni semblen la mateixa, opinions polaritzades, línies editorials que podrien haver estat dictades directament per un partit polític, desinformació, manipulació, fressa, pescaclics, sensacionalisme, presses: estem al mig d’un camp de batalla frenètic, al qual molts no sabem com hem arribat.
La dotzena Setmana dels Rahola vol tornar al periodisme clàssic: el de la pausa i el xup-xup, el de la neutralitat informativa i la mirada crítica, el que dona eines per entendre, el que s’allunya de l’adoctrinament i la demagògia. Tenim els ingredients per aconseguir-ho: professionals de prestigi i temes apassionants que van més enllà del titular. Dos grans periodistes ens explicaran la seva visió d’aquest ofici: Ramon Besa i Vicent Partal. Parlarem de guerres amb persones que les han viscut de molt a prop: el corresponsal a l’Orient Mitjà Tomàs Alcoverro i el fotoperiodista Bernat Armangué. I homenatjarem la ràdio en el seu centenari en una conversa amb tres periodistes que n’estan enamorades: Carme Martínez, Clara Jordan i Sílvia Espinosa. Cinc actes que ens serviran per donar-nos una treva, agafar aire i tornar a connectar amb «aquella» manera de fer periodisme i de ser periodista.
Dia Mundial de la Ràdio
Dimarts 13 de febrer a les 18 h
Sala Miquel Diumé de l’Ajuntament de Girona
«La ràdio: un segle informant, entretenint i educant.»
Organitza: Amics de la Unesco de Girona
Exposició
De l’5 al 29 de febrer, de dilluns a divendres de 10 a 20 h
Casa de Cultura de Girona, sala d’exposicions de la primera planta
«RaholaFoto2023. Fotografies presentades a la catorzena edició dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local»
Una selecció de les imatges presentades per catorze professionals a la categoria que premia la millor fotografia de premsa. Vint fotos que ens mostren escenes quotidianes i ens demostren que no fa falta cap gran esdeveniment ni cap daltabaix per captar imatges extraordinàries. Escenes de cada dia, moments repetits i únics alhora, retalls de vides diverses que formen una col·lecció coherent i única per recordar instants de l’any 2022.
Conversa amb Ramon Besa
Dilluns 19 de febrer a les 18 h
Aula magna de la Casa de Cultura de Girona
«No sé si m’explico. La lluita per fer de periodista i saber-ho comunicar»
Ramon Besa és una de les figures icòniques dins el món periodístic. La seva mirada honesta i el seu compromís amb l’ofici han fet de les seves cròniques —no només les futbolístiques— una referència imprescindible. En aquesta conversa amb Xevi Masachs, reflexionarà sobre la seva trajectòria i sobre l’ètica periodística, entre altres temes.
Ramon Besa i Camprubí (Perafita, 1958) és llicenciat en periodisme. Va començar a El 9 Nou, va seguir a l’Avui i actualment treballa a El País. Col·labora amb la Cadena SER, amb Ràdio Barcelona i amb Catalunya Ràdio. És professor de periodisme a la Blanquerna i la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC). És doctor honoris causa per la UVic-UCC, Premi Nacional de Periodisme, Premi Ciutat de Barcelona i Premi Manuel Vázquez Montalbán.
@rbesac
Xevi Masachs Peracaula (Amer, 1979) és el director de L’Esportiu de Catalunya. Llicenciat en periodisme, va ser redactor de la secció d’esports d’El Punt Avui i d’El 9 Esportiu. És autor del llibre El Girona Futbol Club, de la col·lecció «Quaderns de la Revista de Girona». Ha estat membre de la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
@xevimasachs
20.02.2024 – Jordi Prat
Pocs periodistes gaudeixen tant de l’ofici i el reivindiquen com ho fa ell. En un moment de bombardeig de pescaclics, sensacionalisme i manipulació, escoltar Ramon Besa (Perafita, 1958) és una alenada d’aire fresc. El seu llenguatge directe, sense dreceres, falca un discurs que reivindica el periodisme clàssic, el que trepitja el territori i va fins al rovell de l’ou per contrastar una informació. Un periodisme cada dia més abduït per les noves dinàmiques de la professió, entregades a la immediatesa i les audiències.
Quan parla, ho fa amb la mateixa convicció que devia tenir per abdicar de la seva vida a pagès i aventurar-se, de ben jove, a marxar a menjar-se el món davant la mirada entre resignada i incrèdula dels seus pares, que no acabaven de veure clar si realment es guanyaria la vida a vint-i-cinc pessetes la notícia. La seva obstinació i perseverança, però, li van donar la raó i han convertit el periodista d’El País i Premi Nacional de Periodisme en una veu de referència del món periodístic a casa nostra, com ha posat en relleu aquest dilluns en una conversa amb el també periodista Xevi Masachs que ha servit per obrir la XII Setmana dels Rahola.
Besa viu el moment actual com una intersecció on conflueixen els abanderats del periodisme vocacional i les noves generacions, temptades per pràctiques que acaben banalitzant l’ofici i li fan perdre credibilitat: «El grau s’ha menjat l’ofici. L’era digital ens ha portat a un nou escenari en què no hi ha temps de digerir la informació. Cal reformular la docència i invertir-hi». I, en aquest sentit, ha subratllat la necessitat que els professionals adquireixin bones praxis per saber gestionar la informació i diferenciar les fonts fiables de les tòxiques: «No es pot dir o escriure tot el que et ve al cap. Recomanaria a tota la gent que es vol dedicar al periodisme que passin una temporada a la premsa de proximitat com vaig fer jo [a El 9 Nou]. No hi ha un millor màster possible».
Però tots aquests professionals, de llarga trajectòria o més novells, viuen immersos en un canvi de paradigma global que està transformant la indústria de la comunicació. «Les notícies ja no van de fora del mitjà cap a dins, sinó de dins del mitjà cap a fora en funció de l’audiència. El canvi de model de consum i de negoci ha canviat el model de producció periodística i les redaccions ja no existeixen», ha alertat. De fet, li ve urticària quan sent a parlar del teletreball i està convençut que el caliu de les redaccions aportava un esperit crític, una tensió informativa i un sentit identitari que ara està en risc de perdre’s.
Té clar que va a contracorrent, però deslliga totalment l’audiència de l’èxit: «Fer periodisme és apropar-se als fets, donar valor a la informació. Però cada cop n’estem més lluny, sempre opinant i especulant sense prou coneixement o amb píndoles breus i de consum ràpid». «Un tuit no substitueix una notícia ni un reportatge. No estic en contra de les xarxes socials, però sí que estic en contra que la gent només s’informi a través d’elles. Hem d’aconseguir que la gent torni a tenir necessitat d’informar-se a través del periodisme», ha reblat Ramon Besa.
La fórmula per invertir la inèrcia passa per oferir «coses més atractives», si bé s’ha de tenir en compte que el consumidor té actualment un perfil diferent d’anys enrere. Ja no es limita a consumir perquè vol saber què passa al seu entorn: «Avui ja no vol saber, sinó que li donin la raó i, si no l’hi dones, creu que l’enganyes. I aquest no ha de ser el camí: necessitem pensar, no simplement consumir».
«El fenomen del Girona ha fet mal al Barça»
Era inevitable que la conversa derivés, tard o d’hora, al terreny futbolístic, l’hàbitat més genuí de Ramon Besa. I, en concret, al Girona FC, que està fent enguany una temporada espectacular: «A la ciutat, aquest èxit del futbol ha arribat de més a més. Ja hi havia una massa fidel i recompensada. Però aquest any tot ha quadrat: el múscul financer provinent del [Manchester] City, la continuïtat i un equip d’autor, personificat en la figura de Míchel. És un element que contribueix a donar més cohesió a la ciutat».
Tant és així que, segons el parer del periodista, el Girona ha estat capaç d’erosionar un club de la dimensió del Barça: «Li ha fet mal, sobretot per la seva credibilitat futbolística. És un goig veure jugar el Girona i, gràcies també als seus grans resultats, ha estat capaç de treure el cap mediàticament a l’àmbit estatal, que monopolitzen el Madrid i el Barça».
Una lliçó magistral, punyent, que ha acabat amb una forta ovació del públic que omplia l’aula magna de la Casa de Cultura de la Diputació de Girona i amb una sentència final: «Soc crític, però he gaudit com mai fent la meva feina». Es nota. En cada article, en cada frase, en cada expressió.
Conversa amb Tomàs Alcoverro
Dimecres 21 de febrer a les 18 h
Auditori Enric Mirambell i Belloc de la Biblioteca Pública Carles Rahola
«El degà a l’Orient Mitjà. Entendre i explicar-nos el món àrab des de dins»
Va viure l’enterrament de Nasser, el retorn de Khomeini, els quibuts israelians de 1967 i la gran explosió al port de Beirut del 2020. Però també va editar articles de Josep Pla, va viure el París del 1968 i va volar amb Tarradellas en l’avioneta que el va tornar de l’exili. Tomàs Alcoverro encarna la idea clàssica del periodista viatger, aventurer i intrèpid. Juntament amb la periodista Mar Camps, ens intentarà apropar una cultura que encara ens és desconeguda i segur que desgranarà anècdotes curioses.
Tomàs Alcoverro (Barcelona, 1940) és el periodista occidental amb més experiència com a corresponsal a l’Orient Mitjà, des d’on ha estat observador de quasi tots els esdeveniments que han marcat la seva turbulenta història. És Premi Manuel Vázquez Montalbán (2004), Creu de Sant Jordi (2006) i Premi Ofici de Periodista (2020). Ha escrit, entre altres, els llibres El decano. De Beirut a Bagdad: 30 años de crónicas, Atrapados en la discordia, Un barceloní a Beirut o Tot està per dir, un llibre entrevista que repassa les seves més de cinc dècades com a corresponsal de La Vanguardia a França, a Grècia i, sobretot, al Líban.
@TomasAlcoverro
Mar Camps i Mora (Palamós, 1991) és periodista graduada en humanitats i màster en periodisme internacional per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). És coeditora de la revista La Llera del Ter i col·laboradora de Gavarres, Revista de Girona i Diari de Girona. Especialitzada en temes de migració a la Mediterrània, ha treballat a la secció d’Internacional de Catalunya Ràdio, entre altres mitjans escrits i audiovisuals del país.
@marcampsmora
22.02.2024 – Maria Roura
Aquest dimecres l’auditori de la Biblioteca Pública Carles Rahola era ple de gom a gom per escoltar el periodista Tomàs Alcoverro, el corresponsal i veterà observador dels esdeveniments que durant cinquanta anys han tingut lloc a l’Orient Mitjà.
Vivim en un món en conflicte i l’expectació per escoltar el degà a l’Orient Mitjà creix al llarg de la conversa de la mateixa manera que ens decep quan diu que no ens parlarà de geopolítica. «L’Orient Mitjà és un món que ens sobrepassa. Intento trencar esquemes. No dic qui són els bons ni els dolents, no m’atreveixo a dir-ho. Amb temes de geopolítica honestament jo m’abstinc». Ens ho remarca des d’un bon principi i ens destarota pensar cap on anirà la xerrada.
Tomàs Alcoverro, tot un referent que defineix perfectament el corresponsal, viatger, valent i aventurer, és ara mateix tot un homenot desconcertant, com ha posat en relleu aquest dimecres en una conversa amb la periodista Mar Camps, dins la XII Setmana dels Rahola.
Però res del que diu té pèrdua. Quan parla dels seus inicis, de manera oberta i propera, ens recorda que va arribar al periodisme perquè li agradava escriure i li agradava molt Proust. Es defineix francòfon quan comença a desgranar fets i anècdotes curioses que ha viscut en aquestes cinc dècades d’ofici, sobretot dels seus inicis de corresponsalies a París, Atenes i Beirut.
Alcoverro, ara com a corresponsal de La Vanguardia, ens remet al retorn de Tarradellas de l’exili. Com va acompanyar-lo en el vol fins a Madrid i després a Barcelona. Un espectador envejat, que viu de primera mà aquest fet històric, però que un cop arribat a la plaça de Sant Jaume no pot accedir al Palau perquè no disposa de la credencial per entrar-hi i ha de viure el «Ja soc aquí» des del mig de la plaça. Una bona anècdota per a tot un corresponsal i una gran frustració per al periodista barceloní.
Té clar que ha viscut grans moments històrics, com l’enterrament de Nasser, el retorn de Khomeini, els quibuts israelians de 1967 i també la gran explosió al port de Beirut el 2020. I detalla aspectes com que la revolució de l’Iran ha estat la darrera revolució que s’ha produït i que va canviar completament aquell país, tot parlant de mons ben diferents que ens sobrepassen a tots.
Al llarg de la xerrada era inevitable que sortís Beirut. Estima Beirut. Hi va arribar el 1970 abans de la guerra del Líban. La guerra el va trobar allà i s’hi va quedar. S’hi va comprar un pis al barri musulmà de Hamar, ben a prop de l’hotel Commodore, seu de molts altres corresponsals. No sabem, ni ho sabrem, el que li va costar el pis però sí que al Commodore tenien tèlex per poder passar les cròniques a Barcelona amb la immediatesa del moment, i hi feien tertúlia tots els periodistes estrangers concentrats aquella època a Beirut. Explica a la jove periodista Mar Camps, però també a tota l’audiència, què és i com funcionava el tèlex. Emissor-receptor. I ho entenem!
El corresponsal Alcoverro és veterà i també gat vell. Costa de dominar i fer-li respondre les preguntes que tots li volem fer. Va amb el fre de mà posat i pensant molt el que dirà. La Mar Camps té molta mà esquerra per insistir i reorientar la conversa del murri i esmunyedís periodista.
Quan la conversa deriva en la mort de Mahsa Amini –la noia detinguda a Teheran per la policia moral per no complir amb la seva llei, que obliga a portar vel– i en la situació de les dones a la República Islàmica de l’Iran, el periodista ho talla en sec amb un «Jo no hi era!» i reitera que la història de l’Orient Mitjà és molt complicada. Sort que la Mar ha preparat bé aquesta trobada i té altres trumfos a la mà.
Finalment, sí. El corresponsal i cronista del món àrab acaba mullant-se sobre el conflicte a Gaza: entre els palestins hi ha molta divisió. L’únic país que té influència sobre Israel són els Estats Units; Europa no hi té res a bregar i la resta és un miratge. Sentim tots un desconcert quan diu amb massa fermesa: «No crec de cap manera que hi pugui haver un estat palestí independent». I és aquí quan repeteix –com un leitmotiv al llarg de la seva carrera– que qui creu que sap alguna cosa de l’Orient Mitjà s’equivoca.
«Palestina s’ha convertit en un símbol de la injustícia per l’ocupació israeliana, en contra de totes les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU, però també de la impotència tant àrab com internacional per resoldre-la». Quan parla d’Israel i Palestina no és gaire optimista sobre l’evolució del conflicte i és molt crític amb el paper de la comunitat internacional. Això sí que és implicar-se!
Una bona conversa, desconcertant i punyent, que acaba amb els aplaudiments del nombrós públic que omple l’auditori Enric Mirambell de la Biblioteca Pública Carles Rahola, i també amb la recança de saber que el mestre de periodistes Tomàs Alcoverro no veu un final al conflicte, sinó un etern tornar a l’inici.
I em ve a la memòria el poema de David Jou, publicat a L’Eco de Sitges el 27 d’octubre del 2023, «Sense casa on dormir, sense lloc on anar»:
«[…] I el passat, tan dur. I el futur, sense esperança.
Israel i Palestina, Palestina i Israel,
tant de verí, tanta sang, tanta amargor, tanta fel! […]»
El periodista, un senyor de Barcelona que viu a Beirut, aplaudeix l’ocurrència de la Mar Camps quan el defineix com un beirutí que passa temporades a Barcelona.
Just en finalitzar aquesta conversa –massa curta– el deixem quan agafa un taxi per tornar a casa, allà on ell se senti a casa.
Taula rodona amb Carme Martínez, Clara Jordan i Sílvia Espinosa
Dijous 22 de febrer a les 18 h
Auditori Enric Mirambell i Belloc de la Biblioteca Pública Carles Rahola
«Més viva que mai. El centenari de la ràdio a casa nostra»
El 14 de novembre de 2024 es compliran 100 anys de la primera emissió de ràdio a Catalunya. Aquest mitjà —que molts van pensar que desapareixeria amb la generalització de la televisió— segueix ben viu i té un paper fonamental en la difusió de la informació, la cultura i l’entreteniment diari. Les periodistes Carme Martínez, Clara Jordan i Sílvia Espinosa conversaran sobre la seva relació amb les ones i sobre com s’ha transformat la ràdio al llarg d’aquest segle.
Carme Martínez Palomé (Tossa de Mar, 1969) treballa a Ràdio Girona Cadena SER des de l’abril de 1993: primer com a redactora, posteriorment com a cap de redacció i, des del setembre de 2013, ocupant el càrrec de directora. Durant tretze anys ha impartit classes de guió i producció de programes i de redacció d’informatius al Curs Integral de Ràdio, organitzat per la Fundació Universitat de Girona i Ràdio Girona Cadena SER. També ha col·laborat puntualment en mitjans escrits, com ara El Periódico de Catalunya, El País i Revista de Girona.
@CarmeMPalome
Clara Jordan Vilà (Girona, 1974) és llicenciada en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Les seves primeres experiències professionals van ser a COPE Costa Brava i a Ràdio Girona, però el gruix de la carrera l’ha fet a Catalunya Ràdio, on fa 25 anys que treballa. Ha estat redactora de Catalunya Informació i de diferents seccions del departament d’Informatius. També ha treballat com a redactora a la delegació de Madrid durant quatre anys, i redactora i coordinadora d’El matí de Catalunya Ràdio. Ha treballat com a redactora a la delegació de Girona, i des del 2016 n’és la delegada.
@clarajordanvila
Sílvia Espinosa Mirabet (Terrassa) és periodista i doctora en comunicació audiovisual i publicitat. És vicedegana de la Facultat de Turisme i Comunicació de la Universitat de Girona (UdG). Investigadora, entre altres, en el camp dels radio studies; és professora del grau de publicitat i relacions públiques i té una llarga trajectòria científica de publicacions i assistència a congressos internacionals. A més, té experiència professional com a periodista en ràdio, premsa i televisió.
23.02.2024 – Oriol Torrellas
S’acabarà la ràdio quan deixem de poder fer girar la rodeta del dial? O seguirà tant o més forta que durant els últims cent anys, els que té d’història aquest mitjà de comunicació a les comarques gironines, però en formats digitals com el pòdcast i d’altres que encara ara no coneixem?
Aquesta és una de les moltes preguntes a les quals es va intentar donar resposta durant la taula rodona «Més viva que mai. El centenari de la ràdio a casa nostra» de la XII Setmana dels Rahola.
En una conversa a tres bandes, les periodistes Carme Martínez, Clara Jordan i Sílvia Espinosa (aquesta darrera com a conductora i moderadora) no es van mossegar la llengua a l’hora de tractar temes com ara la presència de la dona en els mitjans de comunicació, la davallada de l’audiència entre els joves, les diferències entre un mitjà privat i un de públic, la irrupció de la intel·ligència artificial (IA) en la manera de fer ràdio o la precarietat laboral, entre d’altres.
Totes tres són dones que estan acostumades a explicar el que veuen, a donar veu als altres, a dirigir, a escoltar, a conversar, a contrastar i a ser rigoroses. Vaja, el que avui en dia continua diferenciant una informació radiofònica d’una informació difosa per TikTok.
La Carme, la Clara i la Sílvia tenen una llarga trajectòria professional. Van començar des de baix i van anar pujant per mèrits propis, i com més amunt arribaven, hi trobaven menys dones i més homes.
Anècdotes no els en falten: «Al primer sopar que em van convidar com a directora de Ràdio Girona érem vint persones (dinou homes i jo, tots directius d’empreses gironines), i semblava un sopar de dinou i no de vint», va explicar la Carme. També la Clara es va trobar amb un cap que «no volia més de dues dones juntes en el seu equip».
D’allò ja fa molt temps i avui dirigeixen dos mitjans de comunicació gironins. Potser no són grans empreses, però tenen notorietat i influència en l’opinió pública: Ràdio Girona – Cadena SER i la delegació de Catalunya Ràdio a Girona.
El paper de la dona a la ràdio, amb la projecció d’un vídeo on es van poder sentir les veus d’un bon reguitzell de periodistes gironines al llarg de la història –començant per Francina Boris, la primera veu femenina en aquest mitjà–, va donar el tret de sortida a la conversa. I filant com només ho saben fer els bons periodistes, ens va portar a saber que la mitjana d’edat de l’oient de ràdio és de 53 anys, que el podcàsting és la manera amb què els joves s’acosten a la ràdio o que les noves generacions «s’informen només amb allò que l’algoritme els posa davant dels nassos i ja en tenen prou».
De manera que les solucions per recuperar oients passen perquè les notícies entrin en l’algoritme, per adaptar el llenguatge radiofònic a les noves audiències –vaig aprendre que MLS, que a mi em sona a empresa de missatgeria, vol dir ‘Me la sua’–, o per destacar les temàtiques que tenen més audiència: folklore, successos, reivindicacions i desgràcies vàries.
Un altre motiu d’esperança és que els joves que ara s’informen a través de youtubers i influenciadors –amb la qual cosa ja en tenen suficient– creixin, es facin grans i llavors no en facin prou i s’informin a través de mitjans com la ràdio.
I d’aquí fins a la IA, que avui en dia permet clonar sons, músiques i veus. L’Alexa i la Siri cada cop tindran més trets humans, però mai podran formar frases amb doble sentit o fer ús de la ironia, les pauses i les entonacions, i faran «que la ràdio sobrevisqui».
Que la ràdio se’n surti no vol dir que l’FM, amb uns costos de producció molt elevats, es quedi: «La mort de l’FM arribarà quan els cotxes deixin de tenir ràdio en FM, com passa als països nòrdics, i sigui totalment digital».
Diuen que l’esperança és l’últim que es perd, però veient ahir l’auditori Enric Mirambell de la Biblioteca Carles Rahola de Girona, amb poc públic, format per amics i coneguts, i on no va faltar el periodista radiofònic Jaume Teixidor –que va néixer el mateix any que la ràdio, el 1952–, però on sí que va faltar joventut, doncs un té els seus dubtes.
Sort en tindrà la ràdio, dels centenars de professionals com la Clara, la Carme i la Sílvia, que se l’estimen i no la deixaran desaparèixer.
Conversa amb Bernat Armangué
Dissabte 24 de febrer a les 12 h
Aula magna de la Casa de Cultura de Girona
«Punts en comú. Fotografies i relats de dues dècades de conflictes
El fotoperiodista Bernat Armangué ha cobert múltiples temes d’actualitat, com ara el conflicte israelià-palestí, la Primavera Àrab a Egipte i Líbia, la violència postelectoral a Kenya, l’èxode rohingya cap a Bangladesh, el retorn dels talibans al poder a l’Afganistan, els terratrèmols del Nepal i Turquia, els funerals de Nelson Mandela i Isabel II i, més recentment, la guerra entre Ucraïna i Rússia (que li ha valgut un Pulitzer). Armangué comentarà i mostrarà algunes de les seves fotografies mentre conversa sobre les seves vivències professionals amb la periodista Mar Bosch.
Bernat Armangué (Barcelona, 1978) fa gairebé 20 anys que treballa com a fotoperiodista per a l’agència nord-americana Associated Press, on ha ocupat corresponsalies a l’Orient Mitjà, a l’Àsia del Sud i, actualment, a Espanya. Guanyador d’un Premi Pulitzer (2023) per la cobertura de la guerra a Ucraïna, també ha rebut altres guardons, com ara el World Press Photo, el Robert. F. Kennedy Journalism Award, tres Pictures of the Year International, dos Overseas Press Club, el China International Press Photo Contest, el Sigma Delta Chi i el Manuel Chaves Nogales.
@BernatArmangue
Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981) és llicenciada en filosofia i especialitzada en periodisme cultural per la Universitat de Girona (UdG). Cap d’estudis i professora de l’Aula d’Escriptura de Girona, condueix diversos clubs de lectura i escriu al Quadern del diari El País. Ha escrit, entre altres llibres, Bedlam: darrere les hores càlides (Premi Just Manuel Casero), Les generacions espontànies (Premi Setè Cel), La dona efervescent (Premi L’Illa de Llibres) o L’edat dels vius (Premi Crexells).
@Lamarbosch
24.02.2024 – Anna Estartús
El fotoperiodista Bernat Armangué, en la quarta conversa de la XII Setmana dels Rahola, reivindica el periodisme local i confessa que li agradaria ser invisible per poder fer fotos “sense que s’adonessin que soc allà”
Els periodistes -vull dir els periodistes que intentem explicar coses a través de la paraula-, en general, tenim un sentiment contradictori envers aquest col·lectiu de companys nostres que van pel món amb les càmeres penjades del coll. D’una banda, els mirem una mica per sobre de l’espatlla -bah, aquests, sense els nostres textos, no tindrien on posar les seves fotos-. De l’altra, els envegem profundament, perquè tenen la capacitat de condensar en un rectangle moltes coses que nosaltres voldríem comunicar i no sabem com. Però, normalment, no expressem ni una cosa ni l’altra, per allò de quedar bé.
Per això em sorprèn profundament que l’escriptora ”i una mica periodista” (tal i com ella mateixa diu) Mar Bosch engegui la conversa amb el fotoperiodista Bernat Armangué negant aquella frase tan coneguda que diu que una imatge val més que mil paraules. Les imatges, opina la Mar, “necessiten peu de foto, necessiten text”. I em sorprèn més encara que ell, en Bernat, li doni la raó. Però ho matisa ràpidament: les fotos, explica, són processos comunicatius, i en farem una lectura o una altra depenent del nostre bagatge cultural. Per això, diu, “els peus de fotos complementen la imatge”, perquè la situen en el nostre món.
I és que hi ha fotografies, admet l’escriptora i una mica periodista, que se’ns queden gravades. Ell aprofita per parlar d’una de les seves fotos icòniques, la que recull l’abraçada d’una voluntària de la Creu Roja a un migrant acabat d’arribar a Ceuta, la mostra a les persones que estem a l’aula magna de la Casa de Cultura, i ens explica com n’és de fàcil perdre el control de la seva feina: aquesta imatge, diu, la van utilitzar grups d’extrema dreta per inventar-se i fer córrer que aquell immigrant tenia antecedents criminals. El fotoperiodista relata com, moltes vegades, les persones els deixen entrar a les seves vides, capturar la seva història en imatges, gràcies a la creació d’un vincle de confiança. “I quan perds el control del teu treball i la història que tu has volgut explicar es capgira, sap molt de greu”.
Armangué té el cap molt ben posat i, a més, ho sap transmetre. És proper, s’explica bé, malgrat els problemes tècnics que esquitxen la conversa i que acaben convertint-se en un element d’humor. Reivindica amb passió el periodisme, en Bernat, però també reivindica amb passió el paper importantíssim dels receptors d’informació, perquè ara, gràcies a la tecnologia i a les xarxes socials, ens hem convertit també en emissors -o transmissors- d’informació. “Cal tenir mirada crítica. Cal contrastar. Parem-nos a pensar abans de reenviar, no hem de formar part d’aquest engranatge de desinformació i manipulació”. Però no s’enyora d’èpoques passades: la tecnologia pot ser amiga o enemiga del fotoperiodisme (i del periodisme), tot dependrà de com l’utilitzes. Ell hi té una bona relació, i desmitifica aquella idea del fotògraf d’abans, envoltat de rodets i esperant que les imatges apareixessin dins les gavetes dels quartos foscs: “Havies de revelar, positivar, enviar… perdies molt de temps de fer fotos! Ara, en canvi, la tecnologia digital ens permet documentar tota l’estona, i pots aprofundir més”. Aquest temps de més que et dona la tecnologia li va permetre, per exemple, fer un altre treball destacat quan els talibans van recuperar el poder a l’Afganistan. A banda de les imatges que tots recordem dels aeroports saturats de gent que volia fugir, ell va tenir temps per fer unes fotos humils, delicades, tristíssimes, de l’enterrament -quasi literal- de la música en aquell país.
Explica també, en aquest sentit, com la tecnologia va permetre burlar l’estricte control informatiu que les autoritats de Myanmar van imposar durant l’èxode dels rohingyas, al 2017. “Com ho vam fer? A través dels mòbils dels mateixos rohingyas, i a través dels satèl·lits: la tecnologia ens va ser útil, periodísticament”. I segueix: “La tecnologia fa que sempre es pugui accedir a la informació, encara que la vulguin controlar”.
Tampoc renega de les xarxes socials: ”Tenen la seva utilitat -afirma-, però no haurien de determinar què és i què no es informació”.
Defensa també que la primera baula del periodisme és el periodisme local: “És la base de qualsevol estat democràtic. Quan el periodisme local queda ferit, hi quedem tots”. I enumera el que, per a ell, són els ingredients imprescindibles per fer bon periodisme: “Ganes, temps i diners. I el Codi Deontològic”. Això sí: és ben conscient que l’objectivitat és una quimera, fins i tot per als que atrapen la realitat a través d’un objectiu. “Els fotògrafs manipulem la realitat. Busquem els elements que ens serveixen per explicar la història que volem explicar. Jo fragmento, elegeixo què vull mostrar”.
I malgrat que moltes vegades tenim la sensació que la càmera és una mena d’escut per al fotògraf, una barrera que el protegeix de la realitat que està captant, ell ho desmenteix: “No és gens agradable documentar el dolor dels altres”. Admet també que la línia entre el respecte, la informació i el sensacionalisme és movedissa. Sempre hi ha més marge quan mirem “el dolor més allunyat, el de persones d’un altre color de pell, el d’altres cultures”. Recorda els problemes que va haver-hi a Espanya per fer fotos que mostressin la mortalitat durant la pandèmia de la covid-19. “Sense informació, no tenim oportunitat de créixer i fer reflexions, i tots i hi sortim perdent”.
I malgrat la defensa aferrissada que fa diverses vegades del periodisme, també denuncia les nostres vergonyes: “Som un gremi horrible, no hi ha solidaritat ni decència periodística: els mitjans s’haurien de posar d’acord i marcar línies vermelles”. No li fa res dir ben alt que l’ofici és incongruent, perquè “denunciem les injustícies, però dins les mateixes redaccions n’hi ha moltes”.
Confessa que l’han amenaçat de totes les formes possibles -amb pistoles, pedres, punys o burocràcia (aquesta darrera, segurament, la pitjor de les amenaces)-, que li encanta fer fotos de festes populars i tradicions (“em parlen molt de com és una societat”), que no li agraden les imatges en les que el subjecte mira a la càmera, perquè a ell li agradaria “ser invisible, que no s’adonessin que soc allà”, i que les millors fotos són les que, quan les veiem, sentim que ens parlen de nosaltres mateixos encara que estiguin fetes a l’altra punta del món.
Busqueu fotos d’en Bernat. Mireu-les: sentireu com us parlen de vosaltres mateixos, com ens parlen de valors universals. I oblideu aquesta crònica. Per mi, està clar que una imatge val molt més que mil paraules.
Conversa amb Vicent Partal
Dilluns 26 de febrer a les 18 h
Aula magna de la Casa de Cultura de Girona
«Periodisme, una visió crítica. Un repàs de l’actualitat nacional i internacional»
Periodista per vocació, Vicent Partal afirma que «sempre dic el que pense i n’assumisc les conseqüències». Es va especialitzar en política internacional i va cobrir la caiguda del mur de Berlín, la guerra dels Balcans o la revolta dels estudiants de Pequín (entre molts altres fets que han marcat la història) abans de convertir-se en el pioner de la informació digital a Catalunya. El seu amplíssim bagatge el converteix en un referent del periodisme: un home al qual sempre val la pena escoltar. Conversarà amb la periodista Marta Masó.
Vicent Partal (Bétera, 1960) és el director de VilaWeb i el president del European Journalism Centre. Ha treballat, entre altres, a El Temps, TVE i La Vanguardia. És Premi Ciutat de Barcelona de periodisme i Premi Nacional de Periodisme. Ha publicat diversos llibres de política internacional i catalana. El darrer, Fronteres (Editorial Comanegra).
@vpartal
Marta Masó (Barcelona, 1972). Olotina nascuda a Barcelona, va estudiar filologia alemanya a la Universitat de Barcelona (UB) i periodisme a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Va tornar a Olot per començar a fer de periodista a Ràdio Olot, Olot TV i La Vanguardia. Des de l’any 2000 treballa a TV3, on sobretot ha estat a informatius.
@MartaMasoE
27.02.2024 – Jordi Prat
Domina l’escenari i parla sense subterfugis. I, en una època en què tothom s’expressa amb el fre de mà posat, per comoditat o per temor al què diran, Vicent Partal (Bétera, 1960) és un rara avis. Ja es va avançar al futur a finals del segle passat amb la creació, conjuntament amb Montserrat Maresma, de Vilaweb, primer diari digital en català, fugint del desencís pel silenci dels mitjans tradicionals arran de dos fets que van provocar els Jocs Olímpics de Barcelona: la «destrucció» del barri de Poble Nou i la repressió de l’Operació Garzón. «A Internet, s’ha acabat amb la censura», ha etzibat. I ell s’ho aplica constantment. No defuig cap tema i, amb el seu vernís crític, parla des del convenciment i el bagatge de quatre dècades d’ofici. Precisament això, respostes nítides, és el que ha vingut a buscar el públic que ha omplert a vessar aquest dilluns l’aula magna de la Casa de Cultura de la Diputació de Girona. I, com sempre, no ha decebut.
Que Vilaweb hagi experimentat un creixement exponencial en els últims anys (té 25.000 subscriptors actualment) no li fa obviar els efectes tòxics de l’increment de l’ús d’Internet: «Ha portat l’emergència de la premsa groga i la premsa de partit, amb diaris digitals pagats pels propis partits, sense que tinguin la decència de dir-ho». Per fer-hi front, Vicent Partal enumera un principi fonamental per fer un periodisme independent: l’ètica.
Admet que li costa adaptar-se a les noves dinàmiques de la comunicació actual -«abans una notícia tenia un recorregut d’una setmana, ara dura mig dia; és inhumà!»-, però li deixa clar a la periodista Marta Masó que no tot és ser el primer a oferir una informació: «Encara hi ha gent que defensa que el periodisme ha de ser imparcial; és impossible. Però el mètode sí que ha de ser-ho. Cal contrastar les fonts; ser rigorós. Jo no soc imparcial, però soc honest».
I, en aquest context, quina cobertura s’ha de donar als partits d’extrema dreta? L’actual president del European Journalism Centre no té dubtes: «D’aquests partits, no se n’ha de parlar, llevat que protagonitzin un fet objectiu com guanyar unes eleccions. El racisme podreix la societat per dins i, per desgràcia, ja s’ha instal·lat. No hem de permetre que faci servir els mitjans de comunicació d’altaveu de les seves idees».
I, en aquesta línia, també ha estat molt crític amb la classe política: «Els partits han segrestat la democràcia. Han aparegut partits empresa, que han abandonat les classes obrera i mitjana i cada cop s’allunyen més de la societat. I això crea indiferència, sobretot entre els més joves». Aquesta desafecció preocupa especialment Vicent Partal: «Sense lectors crítics, no hi pot haver bon periodisme. Nosaltres ja ho podem fer tan bé com sapiguem, que si la societat no és crítica amb el que fem, no ens en sortirem de cap manera».
Catalunya i Espanya, Espanya i Catalunya
Després de fer una breu incursió pel conflicte entre Ucraïna i Rússia -«a Europa, estem obligats a frenar Putin, però si Déu no hi ajuda i Trump és president dels Estats Units al novembre, tindrem un problema i serà un desastre per mig món», ha sentenciat-, el focus de la conversa l’ha monopolitzat la situació política a Catalunya.
«No hi ha l’èpica, l’adrenalina ni la il·lusió de set anys enrere, però el fenomen continua viu. Ningú s’ha esborrat. És evident que l’1 d’octubre ha transformat Catalunya. Però també ha transformat Espanya i ara l’esquerra espanyola és presonera de l’independentisme. Hem forçat una situació de col·lapse a l’Estat espanyol», ha explicat Partal, que té una visió positiva respecte la resolució de l’amnistia, si bé adverteix: «La corrupció del PSOE ho pot engegar tot a dida; ho pot canviar tot. És repugnant que, en plena pandèmia, algú decidís fer negoci amb les mascaretes». I sentencia: «El millor favor que podem fer a aquesta món és aconseguir una Catalunya lliure i digna».
No té cap compassió a l’hora de valorar la tasca de l’actual Govern de la Generalitat en temes troncals com la llengua: «No està exercint les seves funcions. És una autèntica bogeria governar amb 33 diputats perquè no tens múscul polític i no acabes prenent cap decisió». Menys rotund s’ha mostrat amb si l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha de fer una llista cívica en les properes eleccions al Parlament que, com a molt tard, seran a principis de 2025: «No si ha de ser ella, però algú ho ha d’intentar. Perquè, en cas contrari, es perdrien un milió de vots».
Identificat des de fa gairebé trenta anys en el mateix projecte comunicatiu, Vicent Partal se sent com peix a l’aigua a Vilaweb i no se’n vol moure, i menys encara per fer el salt a la política: «No m’hi veig. Primer, perquè contaminaria la meva credibilitat i després, perquè considero que, per fer un país millor, cadascú ha de fer el que millor sap fer. I jo, humilment, soc bastant bo fent de director de Vilaweb. No em veuria, per exemple, com a director del New York Times». Una sonora ovació posa l’epíleg a una conversa que s’ha fet curta a tots els assistents. Segur que a ell, també.
Acte de lliurament dels XV Premis Carles Rahola de Comunicació Local
Dijous 29 de febrer a les 20 h
Auditori de Girona
La gala de lliurament dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local és la cirereta final de la Setmana dels Rahola. Coneixerem els noms dels guanyadors de les set categories dels guardons –projecte de comunicació periodística, premsa, ràdio (Premi Miquel Diumé), televisió, fotografia de premsa, informació digital i comunicació institucional– i també el del guanyador de la Beca dels Premis Carles Rahola. L’acte serà conduït per Andreu Juanola i Manel Vidal, membres de La Sotana.
Andreu Juanola (Girona, 1989). Presenta La Sotana, La Cullerada de TimeOut i col·labora a alguns programes de TV3 i a El Món a Rac1.
Manel Vidal (Salt, 1989) és guionista i còmic. Membre del podcast La Sotana i de El Soterrani, i membre del programa de ràdio La Competència.