Crims ha estat lligat a l’èxit des del seu naixement, a Catalunya Ràdio. El seu salt a TV3 i al format podcast no ha fet més que multiplicar-lo fins a convertir aquest programa, que dissecciona les històries més impactants de la crònica negra a Catalunya, en un autèntic fenomen de masses. El seu ideòleg és Carles Porta (Vila-sana, Pla d’Urgell, 1963), que ha obert aquest dijous la IX Setmana dels Rahola.
Casualment, la setmana que ve, Crims estrena la segona temporada televisiva. Porta n’ha donat pocs detalls, però ha advertit que les dones hi tindran pes. «Les dones també maten», ha etzibat en un dels molts missatges rotunds que ha deixat anar durant l’hora i mitja de conversa amena i més que interessant amb la periodista Paula Brujats. El que no variarà serà la línia del programa, sempre respectant l’ètica periodística: «La línia vermella entre informació i el morbo és molt fina; es poden relatar fets escabrosos sense recórrer a una imatge d’un cadàver amb vint-i-quatre punyalades», i apel·lant a la justícia social: «Som una societat que tractem molt malament les víctimes. Molts cops s’han d’avergonyir i això és terrible».
L’impacte del programa ha anat més enllà de les seves magnífiques xifres d’audiència. Fins i tot, ha impulsat la reobertura del cas d’Helena Jubany, la jove assassinada a Sabadell l’any 2001. «La nostra missió no és reobrir casos, però et fa sentir útil a la societat. Arran d’aquest cas, s’han posat en contacte amb nosaltres vuit, deu famílies per demanar que féssim un treball semblant al del crim d’Helena Jubany», ha explicat Porta, que ha incidit en el respecte que volen transmetre cap a les víctimes i el seu entorn. Amb els assassins, tot al contrari: «No els volem donar tribuna a través del programa. Moltes vegades tampoc no volem ni advocats perquè no repeteixin la seva defensa al judici. Nosaltres relatem, no jutgem»..
Crims és un producte cuidat al mil·límetre, en guió, documentació, imatge i so, i requereix una elaboració a foc lent perquè la seva temàtica és molt delicada. Fins a dos mesos un programa de ràdio, i el triple (sis mesos) un de televisió amb un equip d’uns cinquanta professionals. «I vosaltres us ho cruspiu en una hora», va ironitzar dirigint-se al públic que, respectant les directrius sanitàries, va omplir l’aula magna de la Casa de Cultura de la Diputació de Girona, i també als que ho seguien per streaming. Carles Porta defensa el treball pausat, amb reflexió i perspectiva, evitant-ne la «industrialització» perquè «no és com fer xurros». I va posar un exemple: «El cas de Susqueda serà un bon true crime, però tot té el seu temps. Fa tres anys que n’estem recollint dades i informació, i potser trigarem sis anys més a tenir-ho tot. Però hem de ser curosos i respectuosos amb la història i, sobretot, amb les famílies». O com en el cas dels assassinats del poble de Tor, on ha treballat des de fa més de dues dècades. Primer, amb un 30 minuts i un llibre, i després amb un podcast.
El paper de les audiències
Lluny dels pressupostos amb què es mouen les produccions de les grans plataformes com Netflix, Crims ha creat un segell propi i, alhora, una expectativa. Que això es valori en funció de si manté els índexs d’audiència en el futur no el preocupa gens. «Ho dic sincerament; no treballo per les xifres, sinó perquè us agradi a tu, a tu i a tu, al públic. Lògicament, que funcioni és gratificant, però també sabíem des del principi que el material era bo i estava molt ben treballat», ha explicat Carles Porta, que ha subratllat la valentia de TV3 en el seu moment per apostar pel seu programa.
No tot, però, sempre surt com un vol. I, en aquest sentit, el periodista del Pla d’Urgell ha admès tenir una espina clavada amb el capítol del zelador d’Olot: «Al minut 18 ja estava tot explicat», o amb el podcast del segrest de la farmacèutica Maria Àngels Feliu: «No estàvem essent justos ni amb ella ni amb la seva història. El temps m’ha donat una perspectiva que demostra que no són certes totes les especulacions que es van fer en aquell moment. I llavors és quan et planteges el debat: la història de qui és, de qui l’ha viscut o de qui l’explica».
Fidel als seus principis i al·lèrgic al periodisme de pescaclics, Carles Porta ha confessat que mai pagaria a un segrestador o a un assassí per una entrevista, però «sí a un testimoni rellevant d’un cas». I més encara si l’ajudés a posar llum a la foscor.
