Text íntegre dels tres escrits de Carles Rahola esmentats en la sentència que el condemnava a mort:
1. «Contra l’invasor» (Aquest text va ser publicat com a colofó del llibre Estudis napoleònics, editat l’any 1938, cap a finals de la guerra, a Girona.)
«Molts gironins recordaran una estàtua en guix, de tamany natural, obra de Miquel Blai, al Museu de Sant Pere de Galligants, a Girona. L’estàtua —Contra l’invasor— representa un jove ardit i ferreny, abrandat de patriotisme, esgrimint amb fúria la seva llança contra els enemics de la pàtria. La figura, nua i viril, és bella i proporcionada. Blai, artista, patriota i fervorós, s’inspirà en aquesta, com en altres obres seves de la primera època, en la guerra napoleònica a Catalunya.
«L’estàtua Contra l’invasor supera avui, per la màgia divina de l’art, aquell motiu històric i ateny un valor plenament simbòlic. No és pas una evocació més aviat anecdòtica dels setges, com el grup de Parera, amb el general Álvarez de Castro, un guerriller de les nostres contrades amb el trabuc i un soldat francès vençut als peus del cabdill de la defensa gironina.
«L’escultura de Blai representa el gironí, el català, dempeus contra aquella i contra totes les invasions. Contra la d’ara, també. Contra la dels italians i els alemanys que trepitgen el sòl sagrat de la pàtria immortal i profanen, amb llurs avions de mort, el nostre cel d’una blavor immaculada, altíssim dosser d’homes que posen el sentiment de pàtria i de llibertat per damunt de tot.
«I perquè l’estàtua Contra l’invasor és, en aquests moments, tot un símbol, perquè, “inactual”, com és —l’home tot nu, amb la seva virior i la seva llança de combat—, té ara plena actualitat, escauria de veure-la fosa en bronze, a plena llum, engrandida i amb el pedestal adequat, animada i vivent, al bell mig de l’àgora, per tal que el poble hi veiés a tota hora l’encarnació del seu ferm voler de llibertat i de victòria.»
2. «Refugis i jardins» (Article publicat al diari de Girona L’Autonomista el 8 de febrer de 1938.)
«Anys enrera l’Ajuntament construí un petit jardí per a la infància en un lloc escaient de la ciutat. Hom hi veia a l’ hivern infants que jugaven o vellets que prenien tranquil·lament el sol. Era una nota plàcida, digna d’ésser recollida per un poeta com l’autor dels Miserables… Què ha passat ara? El jardinet ha desaparegut i hom veu grans munts de terra tot a l’entorn. Uns obrers hi treballen atrafegats: hom diria, de bell antuvi, que fan excavacions a la recerca del passat. Qui hauria pogut preveure, un any i mig enrera, que el que fou construït per a l’esplai dels infants seria destinat a inajornables necessitats de guerra?…
«La gent docta i la gent senzilla diu sovint que no hi ha res nou sota el sol, que la història es repeteix, que les coses velles tornen… Certament; allí a la vora hi hagué lluites sagnants en altres èpoques i, a principis del segle passat, en dies oratjosos per a Europa, com els d’ara, la ciutat hi fou heroicament defensada pels gironins. Després, amb motiu de les guerres civils, es sentien allí les descàrregues dels afusellaments…
«Avui, com hem dit, per imperatius indeclinables de la guerra ha estat destruït el petit jardí. En aquell indret on jugaven plàcidament els infants, part de la població civil podrà refugiar-se, com si fóssim en el temps de les cavernes, contra el perill de bombardeig dels qui, en llur follia de sang i destrucció, atempten contra les nostres llibertats i contra la independència de la pàtria que no pot morir.
«S’acabarà un dia, tard o aviat, la guerra interminable: s’acabarà amb la victòria de l’Espanya republicana i democràtica, germana de França i de tots aquells altres pobles que senten, per damunt de tot, la dignitat d’ésser lliures. I aleshores, en lloc dels refugis que rememoren —en plena civilització!—, èpoques de terror i de salvatgisme refinat, hom tornarà a construir en aquesta “terra de gestes i beutat” que és Girona Immortal, nous Jardins de la infància, sense plànyer-hi res per als infants… i per aquells altres infants que són els vellets.