La tragicomèdia d’en Màrius i en Pau
Els gironins tenim la creença -bàsicament, il·lusòria- que parlem el millor català del món. Que som un reducte on el català es manté impol·lut, genuí i inalterable. Que el nostre català és el millor. Bàsicament, allò de «però Girona, més!». L’escriptor Màrius Serra i el filòleg Pau Vidal, en l’acte que han protagonitzat en la XIV Setmana dels Rahola, ens han fotut una bona sacsejada per fer-nos despertar d’aquest somni. Per començar, ens han diagnosticat que els gironins jojegem: un verb que assenyala les persones que marquen la jota quan diuen «jo» i que, segons sembla, és la forma que s’intenta imposar des dels mitjans enlloc de la més natural «io». Però, sobretot, ens han fet adonar com, en pocs anys i sense ni adonar-nos-ne, hem perdut paraules, expressions i construccions que havíem fet servir tota la vida, i que ara ja ens costa recordar com eren.
«A qui, quan era petit, el seu pare li deia “apropa’t, que em sentiràs!”»?, pregunta Vidal. Silenci a la sala. On han quedat l’«acosta’t» o el «vine cap aquí»? On són verbs com l’usar, l’emprar o el fer servir, absolutament eclipsats per l’omnipresent utilitzar? Qui és que encara diu arbre marcant la primera erra, enlloc d’abre, que és una pronúncia típica de persones que no tenen el català com a llengua materna? Per què en Ramon Pellicer diu seixanta marcant la i, o quaranta marcant la a? «Li podeu preguntar això de part meva la setmana vinent, quan vingui?», ens encarrega el filòleg.
El mèrit de tot plegat és que ens han demostrat que quasi estem assistint al funeral del català en una tarda divertida, plena de rialles i de participació del públic (amb pocs periodistes, això sí, com com han remarcat en diverses ocasions) que omplia l’auditori Enric Mirambell i Belloc de la Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola.
La camaraderia entre els dos és evident: es nota que han fet molts bolos junts, que es coneixen i que saben quan i com interrompre’s. Entre els dos dibuixen un panorama fosc per al català, però ho fan d’una manera tan entretinguda i ocurrent que no queda espai per a la lamentació. «Podem riure, però per no plorar», diu Serra, quasi al final de la lliçó magistral que han ofert.
La missió és clara: esbrinar si l’estàndard dels mitjans mata. Així de directe. «Als catalans, quan parlem de la nostra llengua, ens puja encara més el sucre -dispara Vidal-. I, quan parlem de correcció lingüística, tots portem un Torquemada a dins». I el primer perill que té la correcció «és el monocultiu», que s’ha extès com una mala herba, ai las!, per culpa dels mitjans de comunicació. Com és que ara tots els incendis són virulents? Perquè un periodista va tenir la brillant idea de fer servir aquest adjectiu (que, segurament, no és el millor ) per descriure un foc, i tothom ho ha anat repetint.
Deixem-nos d’enyorances idiotes («els diacrítics no són necessaris per a la llengua, l’ortografia tampoc») i fixeu-vos en el que realment és greu: «La invasió subtil, els calcs del castellà: això és el que trinxa la llengua». Serra apunta també que estem carregant el català amb «elements espuris per culpa de les lluites simbòliques [al·ludeix, per exemple, al fet de parlar en femení], que són les que es fan quan les de veritat no es poden guanyar».
L’escriptor reivindica la importància de tenir molts mitjans de comunicació catalans, fluïds i genuïns. «Però no en tenim gaires», puntualitza. A més, en temps d’Intel·ligència Artificial, «ja no ens podem creure res. Ens poden fer creure que algú té un nivell de competència lingüística que, en realitat, no té». Per això, «l’únic examen real serà l’oral. El futur del català es juga en l’oralitat. I això no s’aprèn a les aules, si no al pati».
I en l’oralitat -per culpa, sempre, de la uniformització que se’ns imposa des dels mitjans- també estem perdent la partida. En Pau posa un altre exemple: si cantem «en Pinxo li va dir a n’en Panxo vols que et punxi amb un punxó…», com ho fem? Aquí, sí: la majoria pronunciem Pintxu, Pantxo, puntxi i puntxó, que és la forma natural de fer-ho en català.
«El problema de fer pronúncies artificials és que creen desconfiança en la gent que usa els idiolectes -explica-. Parlar bé no és imitar un model que pensem que és culte i que és millor, el que importa és la coherència que cadascú té en el seu idiolecte». En Màrius hi està molt d’acord: la variació és riquesa, «i l’estàndard, en canvi, tendeix a triar».
Entre els dos desgranen multitud d’exemples pràctics, tots trets de mitjans de comunicació (tant dels tradicionals com de pòdcasts). No ens cau l’ànima al peus perque ho fan amb un ritme i una gràcia admirables: animen al públic a dir-hi la seva, en Pau reparteix llibres entre els que s’atreveixen a agafar el micro, s’enfoten de tot i de tothom. L’ambient a l’auditori és quasi festiu, però entre mig de tot això va emergint la realitat: construccions mal fetes. Duplicacions o desaparicions de pronoms. Interferències del castellà o canvis de codi (incloure paraules o frases en un altre idioma, i això es muy fuerte, you know, mentre s’està parlant en català). Crosses (és com increïble). Expressions copiades del castellà (això sí que m’enfada!) o imposades per un estàndard català que vint anys enrere ningú feia servir (recordeu l’apropa’t?) . En Màrius adverteix: «Això només pot empitjorar. Hi haurà un dia que enyorarem que malament que estàvem ara!»
El filòleg ho referma. «N’hi ha hagut prou amb un bombardeig de 10 o 15 anys per oblidar-nos de la fórmula natural que teníem per dir les coses, que sol ser la més senzilla. Així de profunda i greu és la degradació del català».
